dimecres, 30 d’abril de 2008

I ara, les pastilles...

Ja trobava dolenta i únicament comercial l'antiga cançó de la "cantant" Tata Golosa, "Micromania", la qual va sonar en totes les discoteques que va poder captant al jovent, i no tant jovent, més purament banal i incompetent, sense idees ni referències que l'únic que els crida és una rima fàcil i despotricant, doncs ara ha tornat a triomfar amb un nou, dintre de poc, èxit inesperat de la "gran artista", "Las pastillas". A més, aquest títol ja t'insta a consumir cert tipus d'estupefaents que es consumeixen en la majoria de discoteques quan posen aquesta "música".

La gràcia d'aquesta cançó és que ni tant sols s'han dignat els productors, que van en busca de l'èxit fàcil i vulgar, de canviar-li l'insípid ritme. No, com ho llegiu i sentiu, la música és la mateixa aglomeració repetitiva de sons que en l'antiga cançó. Ja no tenen ni imaginació per a crear un nou "èxit" sinó que han d'anar recuperant aquelles melodies amb les que van triomfar fa menys d'un any...

La indúsitria musical cada dia em deix més estupefacte del que són capaços de crear, o de destruir. Només busquen el diner fàcil, usant com a recurs un simple cos femení ben dotat, no de cervell, sinó de pits i cul com es pot veure en vídeo que és l'únic que ensenya amb la intenció d'atraure al públic masculí menys crític i menys reflexiu. Les insinuacions i els sons en referència a l'activitat sexual ja supera l'antic vídeo deixant-la en aquest, més ninfòmana, però ja se sap, el sexe i les ties despullades venen.

Res més, la crítica s'acaba aquí amb la intenció d'haver fet obrir els ulls a qui tingui ganes d'obrir-los, doncs els que segueixen aquesta música per les seves cantants no voldran pas entendre-ho.